Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

191 страница из 211

En qualsevol cas, la polèmica partia de pressupòsits clarament parcials en cada bàndol. Si és cert que una llengua estàndard ha de connectar amb els usuaris, no ho és menys que els ha de marcar unes pautes formals. Aquestes de vegades coincidiran amb les formes més planeres del llenguatge oral, però molt sovint s’hauran de servir de la tradició escrita, dins de la qual tenen un pes propi els usos literaris (Ferrando/Nicolás, 2011: 519).

En aquest nou context polític, al País Valencià les iniciatives per configurar un model de llengua estàndard adaptat a les noves perspectives de la llengua també comencen a aparéixer. En aquest punt, el nostre homenatjat no sols assoleix protagonisme per les seues aportacions escrites, sinó també per les seues iniciatives cíviques i acadèmiques. Recordem que Ferrando entra al Departament de Lingüística Valenciana el 1977. I un any després (1978), impulsat per Sanchis Guarner, es crea l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). El decés de Sanchis Guarner l’any 1981 dóna pas al seu deixeble en l’assumpció de responsabilitats acadèmiques i cíviques. De fet, l’any 1983, es produeixen tres fets rellevants per a Ferrando: a) obté la càtedra d’universitat que havia deixat vacant el seu mestre; b) és elegit director del Departament de Lingüística Valenciana (que, sent ell director, canvia el nom pel de Filologia Catalana, 1986); i c) assumeix la direcció de l’Institut de Filologia Valenciana. Així mateix, l’any 1985 és elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.