Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

186 страница из 211

Ferrando ens ha fet veure també que l’adaptació del model de llengua de Catalunya a un model valencià no té un únic protagonista. De fet, és la interacció de diferents protagonistes la que va polint, no sense contradiccions o polèmiques, el model de llengua (Ferrando 2006a: 237-246). Així, per exemple, en l’àmbit editorial adquireix protagonisme l’editorial Torre (1943), fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que assumeixen les propostes gramaticals que Sanchis Guarner recomanava per a la literatura (autoritzar, demostratius reforçats, altre/nosaltres, incoatius pateix, patesc, etc.) (Ferrando 2007a). El paper del gramàtic i lexicògraf Josep Giner, sovint oblidat en tot el procés de consolidació d’un model de llengua valencià, també mereix per a Ferrando (1998b), en col·laboració amb Santi Cortés, un estudi monogràfic. L’actitud lingüística de Giner, en alguns punts, era crítica amb el model fabrià i amb determinades propostes de Sanchis Guarner i Carles Salvador, i buscava integrar les solucions valencianes en un intent de «millorar la codificació vigent» (Ferrando 1998b: XLIV). Per exemple, del model de Fabra era crític amb el sistema dels accents diacrítics, que segons Giner es podien reduir a dotze casos: és, són, sé, féu, nós, vós, té, mòlt, sí, més, què (interrogatiu i relatiu), ós (animal), sòl (terra) (Ferrando 1998b: 179). Del model de Sanchis i Salvador, critica la no admissió de les formes vares, vàrem, la preferència per cantàs en lloc de cantés, l’exclusió de les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu de verbs de la 3a conjugació (cusc, encara que Giner usa per al subjuntiu cusa), l’exclusió de molt en contextos negatius, la preferència de us en lloc de vos, o la no acceptació de la preposició a davant un CD nom propi. Quant a les formes incoatives, com els mateixos Sanchis i Salvador, Giner va canviant de parer entre les formes més acostades al català clàssic i, en general, aconsellades en el model de llengua literari (patesc, pateixes; patesca, patesques), i les formes més acostades a la llengua oral (patisc, patixes; patixca o patisca, patixques o patisques), amb la qüestió afegida de si la desinència ha de reflectir la pronunciació palatal o no de la s. De fet, a partir dels anys cinquanta aquest aspecte ortogràfic, amb la participació també d’altres protagonistes de l’època com Joan Fuster, Ferrer Pastor o Enric Valor, va resolent-se a favor de les desinències en patesc, pateixes / patesca, patesques, en els registres literaris, i amb la solució gràfica de la s (no palatalitzada) en registres menys formals (patisc, patixes / patisca, patisques) (veg. Ferrando 1993b: XVII-XVIII; 1998b: 314; 2007b).