Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

185 страница из 211

Si en la primera edició de La llengua dels valencians, Sanchis, per disciplina, va emprar el model de llengua que il·lustraven les Normes del 32 i les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana que les precedien, en la segona va adoptar el model de llengua que, per a la llengua literària, havia recomanat en la seua Gramàtica Valenciana (València, 1950) i que, fins i tot amb un criteri encara més convergent amb el català literari, havia fet seu l’Editorial Torre. Així, si en l’edició de 1933 havia usat formes com ara este/est, eixe, atre, nosatres, vosatres, autorisar, vore, discutix, tinguera, etc., en la de 1960 adopta les formes corresponents aquest, aqueix, altre, nosaltres, autoritzar, veure, discuteix, tingués, etc., sense deixar de preferir, però, totes aquelles variants formals i preferències lèxiques valencianes avalades pels nostres grans escriptors dels segle auri o per la praxi dels nostres millors gramàtics i escriptors, com són les que exemplifiquen interés, vetlar, meua, li la, conéixer, nàixer, omplit i hui, entre altres. La segona edició de La llengua dels valencians confirmava així la superació dels models valencians dialectalitzants de la majoria dels textos valencians dels anys trenta, i encara dels quaranta, que seguien les Normes del 32. De fet, les successives edicions de La llengua dels valencians han contribuït decisivament a consolidar el model de llengua literària, «policèntric i convergent», que Sanchis va recomanar en la seua Gramàtica valenciana i va practicar sistemàticament a partir dels cinquanta, que és el que ha prevalgut entre els gramàtics i escriptors valencians fins al moment actual (Ferrando 2009: 17-18).