Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

180 страница из 211

Al llarg del segle XVIII i en la primera meitat del segle XIX, l’aparició de diversos tractats gramaticals (Josep Ullastre, Joan Petit, Carles Ros, Antoni Cardona, Josep Pau Ballot, Joaquim Pons) permet constatar, tal com han destacat Ferrando (2006a: 208-209) i Ferrando/Nicolás (2011: 191-193), una falta de cohesió en les propostes ortogràfiques de l’època, com a conseqüència de la crisi del model prosòdic valencià i de la desvertebració d’un model de llengua unitari davant de les mostres cada vegada més evidents de dialectalització. Aquesta falta de sintonia explica la polèmica ortogràfica que es produeix en el període de la Renaixença entre el català acadèmic, basat en un model de llengua respectuós amb la tradició escrita medieval, i el català que ara es parla, que intenta connectar, amb innovacions ortogràfiques, amb la llengua oral més pròxima geogràficament. Aquesta polèmica, que s’estén per tot el territori de la llengua, enllaça al País Valencià, com adverteix Ferrando (2006a: 209-222), amb la polèmica sobre quin havia de ser el nom unitari de la llengua (llemosí/català), tema que el nostre homenatjat també ha abordat des dels seus orígens (Ferrando 1980) i n’ha fet un seguiment al llarg de la història de la llengua (Ferrando/Nicolás 2011).