Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

178 страница из 211

Val a dir, però, que, malgrat aquestes circumstàncies sociopolítiques totalment desfavorables, tal com ha remarcat Ferrando (1999), l’aparició de la impremta a finals del segle XV permet fixar i prolongar a grans trets els hàbits d’escriptura de l’època, gràcies a la tasca de notaris, juristes, funcionaris reials i municipals, eclesiàstics, professors i estudiants. Com afirma Ferrando (1999: 134):

Després de la davallada literària del 1500, la continuïtat de l’activitat cultural en català [...], per migrada que fos, no sols garantí el manteniment d’una certa consciència i d’una certa identitat lingüística pròpies, sinó que contribuí a preservar uns models de llengua cultes al llarg de segles de decadència política i literària, sense els quals no ens podríem explicar els ideals i els models lingüístics de la Renaixença ni els criteris que, ja a principis del segle XX, foren utilitzats en la tasca de normativització del català.

Però el fet de tenir un mercat editorial cada vegada més reduït i una comunitat lingüística cada volta més descohesionada, també significa un increment de les solucions dialectals. Ferrando (2006a: 197-202) ha posat de manifest que la influència del Sermo urbanus de València al llarg del segle XVI encara és ben visible en les obres lexicogràfiques (Busca, Onofre Pou) o en els comentaris ortoèpics o d’escriptura, quan es comparen les varietats dialectals (Juan de Valdés, Beuter, Viciana, Escolano). Ara bé, els conflictes bèl·lics de final del segle XVII (la Guerra dels Segadors) comporten un augment de la incomunicació entre Catalunya i València, i una generalització de solucions escrites dialectalitzants a Catalunya, que trenquen amb la tradició anterior i amb els usos valencians: plurals en -as; desinència de la primera persona de present d’indicatiu en -o (parlo); desinències verbals -as, -an (menjas, menjan); present de subjuntiu en -ia (pàssia). Aquest canvi d’orientació també es produeix en l’àmbit de la lexicografia. De fet, obres com la de Torra, Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria inclouen per primera vegada o prioritzen les solucions lèxiques orientals.