Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

197 страница из 211

– Emmudiment de -d- en els grups acabats en -ada, -ador.

– Emmudiment de la g en gua: uardar (< guardar)

– Reforçament de la w: riguada (< riuada).

– Ensordiment d’alveolars i de palatals sonores.

– Pronunciació palatal de la x dels mots començats per ex-: eixample, eixercici.

– Pronunciació no palatal de la x en mots com: xarop, caixa, etc.

– Pronunciació no velar de la l.

– Palatalització de la l inicial: llingüística.

– Ieisme.

c)Fonètica sintàctica:

–Preceptiu: per fonosintaxi, sonoritzacions de consonants finals (les dones) i eliminacions de vocals (una hora).

La proposta de Ferrando, com ell mateix havia advertit, avança la proposta que l’any 1990 publicarà l’IEC sobre l’estàndard oral (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica), i enllaça, en general, amb les recomanacions fonètiques que havia anat fent Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana.²

Els aspectes plantejats en aquestes Jornades sobre la llengua oral també fan evident la necessitat d’un manual de referència sobre l’estàndard oral. En aquest sentit, també és Ferrando qui acull la proposta de Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral (1990), coeditada per l’IFV i la Universitat de València, i prologada per ell mateix (Ferrando 1990c). Aquesta proposta, en la fonètica, va en la mateixa línia marcada per Ferrando, i en la resta dels àmbits gramaticals segueix la línia consolidada des de les universitats valencianes. Ara bé, davant de la necessitat de fer un model de llengua oral identificador, aquesta publicació ja obri la porta a solucions poc habituals en la llengua escrita formal de l’època, com ara els demostratius simples, l’adverbi ahí, els incoatius en i (patisc; patisca) o l’imperfet de subjuntiu en -r (cantara).