Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

201 страница из 211

L’entitat es constitueix l’any 2001 amb la designació dels seus membres. Però provoca moltes reticències en el sector universitari a causa de la incertesa del seu paper. De fet, la designació dels membres va respondre a quotes polítiques, de manera que naixia condicionada pels interessos dels partits polítics del moment. Amb tot, destacats filòlegs valencians, com ara Antoni Ferrando, van accedir a formar-ne part. Era necessari no deixar en mans de persones poc qualificades una institució que havia sigut declarada l’autoritat en matèria de normativa lingüística al País Valencià, i que l’any 2006 serà fins i tot reconeguda per l’Estatut d’Autonomia.

Després de més de 15 anys formant part d’aquesta institució, el treball conjunt de Ferrando i de molts altres col·legues ha permés fer veure, no sense greus pressions polítiques i tensos debats sobre el model de llengua, l’adequació del model de llengua que ja estava consolidant-se en la dècada dels anys 90 (Escartí/Roca 2003). Això no obstant, el model de llengua propugnat des de l’AVL conté un major polimorfisme en atenció a integrar un sector de la societat no completament satisfet amb el model universitari.⁶ Això comporta, per exemple, prioritzar o acceptar sense restriccions en la llengua escrita solucions gramaticals que en l’altre model eren secundàries, com ara les formes incoatives patix, els demostratius simples (este, eixe), l’ús invariable del numeral dos o l’ús del pronom feble vos en totes les posicions. D’altra banda, hi ha una acceptació sense reserves de l’adverbi locatiu ahí, i es donen com a vàlides algunes solucions sintàctiques que la tradició normativa havia proscrit, com ara: a) el manteniment de les preposicions en i amb regides davant d’infinitiu (Confia en fer-ho); b) l’ús de la preposició a + CD nom propi (He mirat a Vicent), i c) la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix (Hi han moltes coses). Per una altra banda, en l’àmbit del lèxic, les novetats són més cridaneres, ja que, tot i que el diccionari es designa com a normatiu, sovint reuneix condi cions pròpies d’un diccionari d’ús, a causa de la diversitat d’entrades que aplega.⁷