Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

28 страница из 131

Altrament, Carles tampoc va desaprofitar l’ocasió de les sessions de Corts i la seua presència sobre el territori per impel·lir un vertader reforçament i posada en ordre de la defensa de les fronteres: la pirenaica sobretot, però també la mediterrània.ssss1 També calia afermar el reconeixement públic de la successió del jove Felip. I certament, l’ocasió semblava immillorable, en tant que l’assistència de tots dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de l’un en l’altre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué d’acudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.ssss1

D’altra banda, també calia assegurar l’equip de govern del príncep durant la seua segona regència. Aquest estaria conformat per fidels consellers i les persones més properes al rei (el cardenal Tavera, Francesc de los Cobos, Joan de Zúñiga, el duc d’Alba...), puix que sols es reservaria per a sí a l’insubstituïble Granvela. Nogensmenys, en aquest punt s’ha de fer de nou esment de l’opuscle de Palamós, en tant que en aquest el Cèsar advertia el seu fill de les qualitats, ambicions i debilitats d’uns i altres; sense deixar de mencionar el fins aleshores virrei de Catalunya, Francesc de Borja.ssss1