Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

30 страница из 131

Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia l’hegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just s’hi afegiren també Suècia, Dinamarca i l’Imperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.

Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts —els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos— alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que s’havia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.ssss1

El 31 d’agost de 1542 —mentre el Cèsar era encara a Montsó— el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. L’Emperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc d’Alba al capdavant d’aquella gran concentració d’efectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren l’artilleria pesada i de moltes setmanes d’infructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què l’aparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit l’efecte esperat.