Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

33 страница из 131

Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb l’exèrcit, cercant l’acarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no s’hi produí. Després de la retirada francesa i d’haver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia l’hivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de l’Escalda.ssss1 La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.

Llavors, cal pensar que des d’eixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any —temps que esperava que duraren les hostilitats— a tots els regnícoles que tingueren diferències. D’una banda, amb el remei d’autodefensa i el compliment d’aquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra —l’altre cavall de batalla— els possibles atacs d’estols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir l’escomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar i Oriola pel novembre.ssss1 D’altra banda, tampoc no era de menysprear la substanciosa quantitat que els infractors haurien d’ingressar en les necessitades arques reials, les quals servirien per finançar el conflicte que l’hauria d’enfrontar la primavera següent amb el rei Cristianíssim.ssss1