Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

34 страница из 131

S’imposava l’obligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta l’aliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.

En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell d’Estat, els quals —tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius— es decantaven per la pau. No ho va entendre així l’emperador.ssss1 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.ssss1 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes s’agreujaven, en tant que l’esforç de guerra en l’exterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en l’autodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí —heus la casualitat— la vila d’Alzira; l’escenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i —cal memoritzar el nom— Joan Moreno, llaurador d’Alzira.ssss1