Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

39 страница из 131

Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En l’entretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent —instat pel propi Francesc I— l’esperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres —el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar— semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de l’Imperi, assolir la pau religiosa i la reforma de l’Església.

Francesc de Borja: marqués, virrei, duc i jesuïta (1529-1548) ssss1

El 1548 l’impressor Joan de Mey publicava a València una compilació d’opuscles titulada Seis tratados muy devotos y útiles para cualquier fiel cristiano, l’autor de la qual era el IV duc de Gandia. I és que per aquell temps, Francesc de Borja, gairebé havia deixat de banda la seua vida més profana i l’havia reorientada, dintre i fora dels seus dominis, envers una existència pietosa en benefici dels jesuïtes; més que no pas, tot i que també, en profit dels dominics. Llavors, val a dir que les possessions dels Borja van experimentar amb Francesc una vertadera transformació urbanística que —recolzada en el terreny econòmic en el negoci de la canyamel—aconseguí potenciar una efervescència religiosa i evangelitzadora (especialment sobre la població morisca), l’espill i model de la qual era el propi duc.