Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

40 страница из 131

D’aquells anys són, no debades, l’edificació del convent de la Santa Creu a Llombai, en l’estrena del qual predicà Joan Micó, que havia estat el seu confessor; la reparació de l’hospital i del palau ducal; l’erecció del col·legi jesuític —convertit poc après en primera universitat—, a la inauguració del qual acudí l’aleshores arquebisbe de València, Tomàs de Villanueva; l’ordenació d’una representació litúrgica per Setmana Santa (la Visitatio Sepulchri) o d’una escolania, tot a Gandia. I a propòsit d’açò, en aquesta llista tampoc no hauríem de menystenir l’elevat nombre d’obres musicals i ascètiques, com la damunt referida; un bon nombre d’elles de collita pròpia.ssss1

A la llum de les dades aplegades per estudiosos, biògrafs i hagiògrafs, el detonant d’aquesta piadosa dedicació va ser el decés de la seua esposa, Elionor de Castro (27 de març de 1546), malgrat que l’assumpte —segons sembla— li voletejava per la ment des de feia temps. En eixe sentit, la defunció de l’emperadriu (1 de maig de 1539), l’impacte que sobre el jove marqués de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar, quinze dies després, a Granada; el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general de Catalunya (1539-1543), o la més recent malencertada designació en qualitat de majordom dels prínceps d’Astúries, Felip i Maria Manuela (22 d’abril de 1543), el van induir a encetar l’allunyament de les dedicacions més mundanes.