Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн
2 страница из 67
El cop d’estat del 18 de juliol el va sorprendre viatjant per Itàlia amb la seva amant més fidel, llegint Stendhal i Berenson. Per primera vegada, Joan Estelrich va veure com «totes les bases –personals i col·lectives– de la meva vida estan en greu perill». Aclaparat davant del temor d’una agressió o un empresonament probables de retorn a Barcelona, acovardit davant de la notícia de la pèrdua del seu arxiu personal a la Fundació, Estelrich es va traslladar per uns dies a Perpinyà per interessar-se per la sort de la seva família, que estiuejava aquells dies a Blanes. Lentament, Estelrich va anar prenent consciència de la situació que, com a «català de dreta», segons les seves paraules, l’esperava a Barcelona: «Segurament, amb la meva significació, els de la FAI m’haurien afusellat».
Va ser llavors, des de Ginebra, amb el permís de Cambó i una carta de recomanació del comte Hermann Keyserling, que Estelrich va decidir assistir al congrés del Pen Club Internacional, que s’havia de celebrar a Buenos Aires aquella tardor, com a delegat català. Sol a bord del vaixell Augustus, Estelrich reflexionava sobre la necessitat d’un nou humanisme, pensava turmentadament en el futur de Catalunya, «única pàtria meva», reafirmava el seu antimarxisme visceral i acabava declarant: «Jo visc la guerra civil dins meu». A l’Argentina, mentre Catalunya es dessagnava, tot un món intel·lectual fet de luxes i atencions tornava a rodar. Estelrich hi va brillar, i va poder desplegar tota la seva egolatria sense miraments ni prevencions, despertant admiració i simpatia arreu, rebent tota mena d’afalacs i d’elogis, convidant i essent convidat.