Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

3 страница из 67

Cap altre escriptor català de la seva època devia arribar a tenir una agenda internacional de telèfons de la dimensió i de la qualitat de la seva. A mig congrés, un telegrama de Barcelona posava en dubte la representativitat d’Estelrich. Però tot va continuar…A Buenos Aires, Estelrich va retrobar Jules Romains («Fa disset anys que ens coneixem. […] Sempre m’ha estimat»), Georges Duhamel («En veure’m el primer dia al hall del City, no dissimulà la seva alegria. […] Em presentava a tothom perquè no ignoressin que jo era algú important»), Jacques Maritain («És una de les belles amistats adquirides aquí»), Emil Ludwig («No li tenia gaire simpatia d’ençà que el vaig conèixer fa tres o quatre anys a Barcelona»), Marinetti («No em recordà de París. No em recordà tampoc de Barcelona quan, al Rotary, fa cosa de nou o deu anys, vaig improvisar, en italià, una resposta a un discurs seu i uns comentaris al seu futurisme»), Ungaretti («En el moment de jo anar-me’n, Ungaretti i jo ens abraçàrem i besàrem tendrament, com a bons germans») i, és clar, l’admiradíssim biògraf i novel·lista Stefan Zweig, acabat d’arribar del Brasil. Es van conèixer el primer dia d’arribar, presentats elogiosament per Emil Ludwig i, segons sembla, van simpatitzar de seguida. El 14 de setembre, Estelrich exposava al plenari del Congrés, davant de tots els delegats, el seu rapport. Zweig i Ludwig el van felicitar per escrit. Van posar-se a discutir, junts, sobre la qüestió del bon sauvage. Estelrich trobava que Zweig tenia «l’aire d’un buròcrata provincial». L’autor de Fouché: Retrat d’un home polític s’emportava les simpaties de tothom pel seu posat modest i serè. Estelrich va advertir Zweig de les edicions pirates en llengua castellana dels seus llibres que circulaven per tot Sud-amèrica. Al seu torn, Zweig va voler parlar diverses vegades amb Estelrich i un dia el va convidar a menjar un cocido criollo. Parlaren de la guerra d’Espanya, de la cultura catalana («l’engrescament de crear la cultura de tot un poble»), de Calderón i, sobretot, de Lope de Vega. Van discutir apassionadament sobre Calví i sobre Servet, sobre Erasme i, naturalment, sobre Joan Lluís Vives. Estelrich li havia d’haver tornat el convit amb una paella a un restaurant basc de la capital argentina. Però no va ser possible, o no hi va haver ocasió. Van convenir que s’escriurien, que es retrobarien a Londres. No es van tornar a veure mai més. Quan va tornar a Europa, Estelrich es va posar a les ordres de Cambó, des de París. Aquesta vegada era per organitzar de manera decidida, sense dubtar mai, la propaganda del bàndol franquista durant la guerra d’Espanya i dirigint la revista Occident. Zweig, com és sabut, va retornar a Londres però, desesperat davant del futur d’una Europa que creia caiguda fatalment en mans del nazisme, havia de suïcidar-se, junt amb la seva dona, Lotte, el 22 de febrer de 1942 a Petròpolis, al Brasil. Les seves inoblidables «memòries d’un europeu», titulades El món d’ahir, es van publicar l’any 1944, pòstumament. Els dos personatges no podien ser més diferents, però amb la desaparició física de l’un i l’absorció en el remolí de la història de l’altre, es pot ben dir que dos mons coincidents i divergents van acabar debolits per sempre més.