Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

5 страница из 67

En una història dels intel·lectuals a Catalunya, del Modernisme a la guerra d’Espanya, el nom d’Estelrich tindria un paper prominent, al costat, per exemple, de Joan Maragall, d’Eugeni d’Ors, de Gaziel, d’Antoni Rovira i Virgili o de Josep Pla, per posar només uns noms. Home de confiança de Francesc Cambó, director de la Fundació Bernat Metge a partir de la seva creació, l’any 1923, incansable activista cultural i polític, promotor i director de diaris i revistes, Estelrich desplega, al llarg dels seus dietaris, un impactant autoretrat d’un singularíssim intel·lectual català de dimensió europea. Deixeble d’Eugeni d’Ors (i, després, un dels probables i més malèvols actors de la seva defenestració, segons Joan Fuster), lector atent de Montaigne, de Leopardi i de Kierkegaard, Estelrich es va cartejar amb els més importants autors catalans, espanyols i europeus dels anys vint i trenta del segle passat.

Els dietaris publicats també constitueixen una immersió en la complexa mentalitat del catalanisme conservador d’abans, durant i després de la guerra civil espanyola. Membre destacat de la Lliga, diputat a les Corts de Madrid per Girona als anys trenta, Estelrich va viure sempre immers en les seves innombrables contradiccions polítiques, culturals i lingüístiques, unes contradiccions que el van portar, finalment, al ben poc digne títol de ser l’intel·lectual català que més va col·laborar amb el franquisme, al costat d’Eugeni d’Ors, i a obtenir les més altes responsabilitats de la política cultural de la dictadura franquista com a representant d’Espanya a la UNESCO a París. L’autor d’aquests dietaris que tant fascinen com provoquen repulsió al lector d’avui es mou ambiguament entre la fidelitat als seus principis i un desmesurat afany de glòria i poder que el condueix, gairebé fatalment, a trair-los. Vegem-ne només alguna frase: «Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i, com a espanyol, el dels sublevats», escriu, des de Barcelona, el 20 de juliol de 1936. Només deu dies després, anota, parlant de Francesc Cambó: «Tant ell com jo tenim la impressió que s’ha ensorrat el nostre país i que en tornar-hi, si hi tornem, només trobarem ruïnes» (30 de juliol de 1936). De vegades, ben poques vegades, sembla que Estelrich dubta: «A l’oficina de premsa s’ha rebut un exemplar del primer número de la Revista de Catalunya, que fan els emigrats catalans a França. M’ha transtornat. En la llista dels col·laboradors, només hi manco jo. ¿Hauria d’estar amb ells?» (Madrid, 29 de gener de 1940). O aquesta altra confessió, més resignada: «Fa un any, el dia de la lliberació, tota Catalunya unànime estava per Franco i pel Moviment; era el moment per a emprendre una política de conciliació moral, d’integració espanyola. Després, han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada» (Madrid, 31 gener 1940).