Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

23 страница из 67

Si acceptem que l’humanisme va sortir deteriorat del segle XX, el segle de les ideologies, ara veiem com la deterioració prové de la banalització que és pròpia dels mass media, d’una cultura oficialista de la transgressió. A l’hora de definir la cultura, Daniel Bell parlava de l’àmbit de les formes simbòliques, aquelles formes –pintura, poesia, novel·la, música– «que tracten d’explorar i expressar els sentits de l’existència humana en alguna forma imaginativa». És a dir, crear significats, donar i trobar sentit. La tecnociència pot ser lineal, però la cultura és recurrent, un retorn continu als conflictes existencials dels éssers humans.

L’any 1964 Joan Pons i Marquès, un dels penúltims homes del mallorquinisme polític, conta la darrera vegada que va veure el seu bon amic Estelrich: «Havia engruixit, duia bastó i s’hi estintolava. Se’l veia físicament decaigut i donava la impressió d’una interna vitalitat sempre puixant en lluita amb una salut que flaquejava. La cabellera, esbullada com sempre, voleiava a l’airet corrent, i els ulls li brillaven encara, vius i curiosos».