Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

22 страница из 67

A París, tingué tractes amb un cert món col·laboracionista. I, sobre la guerra civil, Américo Castro li diu que no es pot fer res perquè ambdós bàndols no escolten ningú; volen destrucció. Tenim a mà notes d’Estelrich: «Els pocs patriotes espanyols són els que han viscut a l’estranger, com Pla. Per contrast, he recordat la definició de la pàtria per un diplomàtic sud-americà: “La patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y de ella”; “O dolça Catalunya, oh entranyable Espanya! Com s’odien els teus fills!”»

Reconsiderar la figura de Joan Estelrich involucra un fet comparatiu: dels anys vint i trenta del segle passat fins ara, la decadència de l’intel·lectual públic minva una millor consideració de la res publica i ha permès l’hegemonia de la banalitat. És clar que, amb la guerra civil, la segona Guerra Mundial i la guerra freda, la vida pública tingué una vessant brutalment cruenta. Però és que el segle XXI tampoc ha reincorporat l’esperit públic en la vida de tots.

Aquestes consideracions sobre el capital intel·lectual de Joan Estelrich ens duen, gairebé de forma inevitable, a repensar quin és el paper de l’escriptor públic ara mateix, en el món de la tercera cultura, en la interacció entre humanisme i tecnologia, en el ciberespai. És una evidència que l’intel·lectual –diguem-ne l’intel·lectual mitjà– avui és valorat pel hit parade de l’audiència televisiva o per la capacitat radiofònica. És tot el contrari dels valors d’excel·lència que des de sempre eren un dels eixos de l’humanisme, de la mateixa manera que la meritocràcia és un estadi de la democràcia avançada. Què és l’humanisme?, es demanava Estelrich. I responia: voluntat de civilització. Vet aquí una afirmació que tot el postmodernisme ha pretès rebutjar. Però encara podríem pensar –con Estelrich– que la dinàmica del classicisme és el moviment de l’esperit anant del caos a la forma.