Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

19 страница из 67

Cada vegada l’atreuen més les generalitats geopolítiques. Ho constatem a Las profecías se cumplen, l’any 1948. «Así se da el caso de que una invariable actitud antisoviética resulte antialemana en 1940, germanófila en 1942 y británico-americanófila en 1946». Potser això és una forma d’autojustificació. Cinisme o rectificació? Potser les dues coses. El professor Antoni Vilanova em va contar que, quan conegué Estelrich, s’adonà amb molta sorpresa que eren dos trens a punt de xocar: ell era un aliadòfil apassionat, com la majoria del grup de Destino, però Estelrich, de forma també barroca, desitjava la victòria d’Alemanya. Una carta de Gaziel tot just publicada fa explícit un judici molt sever sobre aquell Estelrich. Excepcionalment sever. Parla d’esperits tan «faisandés» i tèrbols com Manuel Brunet, Joan Estelrich i companyia.

A La falsa paz, de 1949, Estelrich cita el cas de Pierre Drieu La Rochelle, escriptor col·laboracionista, que es va suïcidar amb la derrota d’Alemanya. Li diu «Le jeune Européen», pel títol d’una narració-assaig molt primerenca de Drieu, un llibre de 1927 que per força degué impressionar Estelrich. Per Drieu La Rochelle passen totes les contradiccions de l’Europa dels anys trenta. Totes. L’any 1927, creu en una Europa forta; després, arribà a dir que la salvació d’Europa era la victòria de Hitler. Estelrich considera que Drieu havia mort per Europa.