Читать книгу Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819) онлайн

42 страница из 90

És freqüent el llenguatge procaç del confessor, qui, més que seduir, escandalitza. Alguns sol·licitadors s’adeliten en la transgressió, en pronunciar paraules prohibides pels modals: coño, carajo, cojones. Això excita el confessor, i sol humiliar la penitent. Sarrión Mora explica el cas del monjo Francisco de León, de Conca, que li diu en confessió a una monja, sor Manuela de Barrios, l’any 1682: «Mira qué carajo tan lindo y qué cojones, si quieres que te hoda, dímelo y buscaré el modo de entrar en el convento y hoderte» (1994: 281).

Manela Pérez, beata d’Ontinyent, denuncia el 1747 fra Pasqual Navarro, franciscà, perquè, en explicar-li al confessionari les seues sospites sobre les relacions entre un religiós i una dona, el monjo li va dir «en lenguage valenciano con palabras muy mal sonantes, que vertidas en castellano son estas: Mira, como tú no forniques, fornique quien quiera, los frayles en su convento, y si tienen gana de muger, que cometan con proprias manos polución». El confessor que tramita la denúncia avisa solidàriament fra Pasqual mitjançant una carta anònima, que aquest remet als inquisidors; la carta inclou les paraules originals: «Chica, mentres no et foten a tu, no te se done res; els sacerdots que estiguen en los convens, y si tenen ganes de dona, que es fasen la puñeta».¹⁰