Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

24 страница из 85

Durant l’etapa de governs dretans, molts dels col·laboradors de Marcelino Pascua van romandre en la plantilla de la Direcció General de Sanitat, ja que hi havien consolidat la plaça. Molts d’ells van mantenir una actitud crítica amb les polítiques sanitàries del Govern, i van reivindicar els èxits assolits durant el bienni reformista. Entre ells hi havia José Estellés Salarich, que continuava al capdavant de la Secretaria General Tècnica i que, a les acaballes de l’any 1935, mantenia que la salut era un valor i un dret, i no un negoci. Així mateix, el metge valencià defensava l’intervencionisme de l’Estat en matèria sanitària, i es mostrava partidari de la prevenció i promoció de la salut com a mitjà d’estalvi, tant econòmic com de patiments i de morts. Finalment, Estellés afirmava que perquè la sanitat espanyola aplegués al nivell de països com Holanda, calia seguir la línia que Pascua havia marcat durant els dos primes anys de República (Bernabeu, 2007: 88).

Un altre dels col·laboradors de Pascua que en va defensar la gestió va ser Santiago Ruesta, qui considerava que la medicina preventiva havia de ser una qüestió d’Estat i s’havia de materialitzar a través dels centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene. Així mateix, pensava que només els metges funcionaris de l’Estat i els experts en la matèria podien encarregar-se de la salut pública. De la mateixa manera que Pascua, Ruesta defensava la coordinació entre l’assistència mèdica i l’assistència social. Per tant, apostava pel desenvolupament de la medicina social (Barona i Bernabeu, 2008: 246 i 247).