Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

20 страница из 85

Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions d’estupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, s’hi va aconseguir la dependència pressupostària de l’Estat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).

Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar l’assistència mèdica i l’atenció social. Els instituts provincials d’higiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori d’anàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris d’higiene incloïen la prevenció, l’assistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis d’odontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.