Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

21 страница из 85

La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres d’higiene primària, on es dispensava l’assistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació d’aquests centres era el primer pas per a la implantació d’una assegurança obligatòria per malaltia. Com s’ha assenyalat abans, aquest era el motiu principal d’oposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.

Els sanitaris més conservadors trobaren recer polític en els republicans de dretes que capitanejava Alejandro Lerroux, el qual va trobar en la sanitat una matèria de desgast del Govern d’Azaña. Finalment, Marcelino Pascua va haver de dimitir l’abril del 1933 per les polèmiques derivades de les seues reformes sanitàries.

Cal assenyalar, no obstant això, que el reformisme sanitari impulsat per la Segona República no va posar fi a les deficiències que afectaven els grans establiments sanitaris de la ciutat de València. Com veurem, en el cas de l’Hospital Provincial aquestes deficiències consistien en la falta de personal i de material mèdic modern, especialment quirúrgic i radiològic. Quant al manicomi i el sanatori antituberculós, l’amuntegament de malalts hi generava unes condicions higièniques deficients. Per tant, aquests tres grans centres benefico-sanitaris presentaven serioses deficiències abans de la Guerra Civil, que el conflicte bèl·lic va agreujar notablement a causa de la sobrepoblació que hi va provocar.