Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

66 страница из 85

Pel que fa a la demanda d’aliments, València va ser una ciutat ben abastida fins al desembre de 1936. Des d’aleshores, precisament per l’augment poblacional, s’hi va fer necessària una política de control de productes bàsics com la carn, l’oli, el sucre, l’arròs i el pa. A partir de gener de 1937 les cues per a aconseguir aliments es van fer quotidianes entre els valencians. Finalment, des del març de 1937 es va fer obligatòria la cartilla de racionament. Així mateix, com no podria ser d’altra forma, els serveis sanitaris de la ciutat es van veure ressentits davant l’allau de ferits, malalts i refugiats de guerra. Aquest últim aspecte, per ser d’especial interès per a aquesta monografia, serà tractat al llarg del capítol VII.

La propaganda de les institucions republicanes insistia en la necessitat que els habitants de les superpoblades ciutats republicanes acolliren els refugiats i evacuats. Argumentaven que aquesta era la manera de contribuir a combatre el feixisme de les ciutats de la rereguarda republicana. Així doncs, un dels problemes més urgents que va tenir la València capital de la República a partir de finals de 1936 va ser l’assistència d’aquest nou sector de població: habitatges, educació (en cas de refugiats en edat escolar), alimentació i assistència sanitària. D’altra banda, l’arribada del Govern a València va suposar la fi progressiva de l’etapa revolucionària que havia viscut la ciutat des de juliol de 1936: hegemonia dels sindicats, confiscacions i col·lectivitzacions, ocupació de cases i terres, i en general, activitats dels incontrolats, inclosos els «passejos».