Читать книгу La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. (1372-1396) онлайн

30 страница из 109

Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall d’Uixó i de la Serra d’Eslida als creditors.⁶¹ La liquidació d’aquell deute va significar un malson per a l’infant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits l’ajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a l’octubre de 1386) que pagara el deute, en un intent d’evitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament d’Uixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió d’aquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit d’entrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per l’infant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que l’any 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença d’ús i costum d’Aragó. L’infant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda d’aquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona d’aquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.