Читать книгу La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. (1372-1396) онлайн

27 страница из 109

La majoria dels documents del diplomatari versen, no obstant això, sobre la rutina de l’administració senyorial. I aquesta gestió de la vall d’Uixó feta per l’infant, no sempre fou reeixida. Ja he comentat que els estats dels infants Martí i Maria dispersos arreu d’Aragó, Catalunya i València tenien una funció primordial en l’engranatge familiar i de la Corona, com a font bàsica de recursos financers,⁵⁸ que s’obtenien per tres vies principals.

La primera font d’ingressos provenia del cobrament de les rendes ordinàries i extraordinàries que havia de pagar cada vassall o cada aljama. Quan es parla en la documentació dels rèdits extrets d’Uixó, moltes vegades són poc específics i se citen genèricament. En el nomenament del nou alamí d’Uixó, Jucef Alí, l’infant Martí li encomanava especialment que procurés particularment la bona recaptació en nom seu de totes les rendes i taxes d’eixida i entrada i els altres beneficis que a l’infant i a la cúria pertanyessen. Igualment, li ordenava que tota la recaptació fos tramesa completa i íntegrament a Jordi Joan, conseller i dispenser de l’infant, i no a cap altra persona (doc. 14). Els sarraïns d’Uixó semblen pagar, ordinàriament, la primícia i delme a l’ardiaca de Tortosa i al rector de l’església d’Uixó (docs. 2 i 18). La documentació també esmenta algun altre impost peculiar, com el que sembla que només afectava els sarraïns de Benigafull, als quals l’alcaid del castell d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, obligava a entregar unes certes sàrries de palla, una mena de ius palearum anual (doc. 20). Dels gravàmens extraordinaris o esdeveniments destacaria la disposició del 4 de desembre de 1388, en què l’infant Martí establia que l’aljama Uixó havia de pagar anualment la desena part dels 2.500 florins d’or que corresponen als rèdits que percebia la cúria de l’infant a l’obra de construcció del monestir de Vall de Crist (doc. 164). De vegades es motivava la demanda d’un tribut especial, com en el cas de les despeses que havia d’afrontar l’infant pel casament del seu germà el duc de Girona, futur Joan I, l’any 1380 (doc. 35). Però, si hi ha un causa recurrent, aquesta és el finançament de l’expedició a Sicília. L’infant feia a l’aljama d’Uixó —com a tots els seus dominis cristians, sarraïns i jueus— persistents demandes de diners per sufragar el passatge de Sicília. L’expedició a l’illa representava una gran despesa, i els infants van haver d’empenyorar el seu patrimoni familiar per afrontar-la. De fet, el 8 de setembre de 1389 l’infant certificava que a l’aljama d’Uixó se li havia concedit llicència per imposar taxes o cises a la carn, el pa i les mercaderies, i contribuir així, segons devia, al sosteniment del viatge o campanya de l’infant a Sicília (doc. 198). Com a conseqüència, hi va haver moviments de protesta durant el mes d’agost de l’any 1390. S’hi produïren aldarulls per la negativa d’alguns sarraïns d’Uixó a contribuir en la nova talla o tribut pactat amb l’infant. La revolta fou replicada pel batlle amb l’empresonament i vexació dels sarraïns instigadors de la revolta (docs. 222, 223, 226, 227, 229). El resultat final, com en d’altres casos, fou l’indult dels inculpats de fer conxorxa o escamot després del pagament d’una multa, 110 florins d’or d’Aragó, segons disposà l’infant el 20 d’octubre de 1390 (doc. 231).