Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

15 страница из 139

És pública i notòria la manca de polítiques de memòria de forma activa, generalitzada i continuada des que es va posar punt final a la dictadura i es va bastir un règim democràtic. També és cert que la inacció dels governants es va poder recolzar en la manca d’una àmplia demanda social al respecte fins a les darreries del segle passat.ssss1 No és aquí el lloc ni el moment per a valorar les que s’han portat a terme i les que es troben en marxa, però la lectura clara i succinta que es pot fer en conjunt és evident: vergonyosament tardanes i insuficients. Ni la cultura democràtica ni les forces polítiques d’esquerra, que haurien d’haver estat les més reivindicatives en aquest àmbit, han esmerçat suficient valentia i esforços per evitar que, ben entrat el segle XXI, aquesta continue essent una assignatura pendent en la nostra societat. I quan s’hi ha portat a terme alguna iniciativa, aquesta ha estat notòriament incomplerta. Davant del buit institucional han hagut de ser, en els casos que s’han dut a terme, els familiars i les organitzacions on militaven o les de caire memorístic, els que prenguessin el protagonisme en aquest àmbit, per complir els rituals d’homenatjar els difunts. Mentre que altres romanien completament postrats en l’oblit. Podrem veure com en alguns casos, pocs, les víctimes són recordades amb una placa, un acte anual, o fins i tot de forma excepcional amb un carrer. Malgrat això, podem afirmar que només set de les vint víctimes estudiades han rebut, a hores d’ara, algun tipus de reconeixement, totes elles per iniciatives no institucionals, i, fins i tot, en alguns casos, com el de Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona, amb tot un cúmul d’obstacles per part del consistori, quan el març de 2016, en el quarantè aniversari de la seva mort, es va col·locar un modest plafó a l’indret on va caure mort. En el decurs dels darrers anys, alguns familiars de les víctimes han trobat una porta oberta en l’anomenada «Querella Argentina», com a forma de trobar un reconeixement als seus morts encara que siga a milers de quilòmetres de casa.