Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

18 страница из 139

També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en l’àmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó l’exercici d’algun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, l’arbitrarietat del poder en la pràctica d’abusos i tortures. Ens centrem en una vintena d’episodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980.ssss1 En aquestes línies no es parla d’homes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. D’ells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc d’organitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs d’una manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima d’un cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà d’aquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en l’adolescència en alguns casos: la mitjana d’edat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien d’haver succeït.