Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

21 страница из 139

Respecte als fets que comportaren la mort dels ciutadans objecte d’estudi, van ocórrer tant durant la dictadura, set casos, com en la Transició, entesa aquesta en un sentit molt ampli, atès que només nou dies després de la mort del Caudillo ja es produeix una primera víctima que s’ha inclòs en aquest treball. Així, la resta, tretze, van ocórrer durant la Transició: vuit quan ja s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques i quatre més, fins i tot, quan s’havia aprovat la Constitució. Més enllà de la manca de reconeixement institucional, en conjunt, són víctimes que han caigut en l’oblit, tal com veurem en avançar en el treball. Potser algunes són esmentades en unes poques obres, les que puguin abastar l’àmbit específic en el qual es va produir la seva mort (mobilitzacions i manifestacions de caire polític i/o sindical, repressió política…), però els luctuosos episodis que protagonitzaren han passat a formar part, en general, de la cara oculta de la memòria col·lectiva.

Avui dia, encara no disposem d’una obra que quantifiqui de forma exhaustiva tots els morts per la violència institucional i parainstitucional a Espanya, tant durant les darreries del franquisme com durant la Transició. Sobre això, hi ha un primer treball realitzat per l’Equipo Cinco, en una data tan primerenca com el 1977.ssss1 A partir d’aquí es va haver d’esperar a la tesi doctoral de Ramón Adell i el treball de Juan Manuel Olarieta.ssss1 Des de llavors s’hi ha avançat molt, amb els importants treballs realitzats especialment per part de Mariano Sánchez Soler, Sophie Baby i Gonzalo Wihelmi,ssss1 però sense que les dades aportades puguin ser valorades com a definitives.ssss1 Cal precisar les xifres i acotar criteris per donar una resposta definitiva a un àmbit de la producció historiogràfica que requereix una efectiva i definitiva quantificació. Un dels aspectes cabdals sobre això és discernir si s’han d’incloure en les relacions de les víctimes les ocasionades per accions de tipus terrorista, siguin les produïdes per les organitzacions d’aquest tipus de diferent signe, com les ocasionades per part del propi Estat. El nostre posicionament al respecte és contrari a fer-ho. Atès que interpretem que incorporar aquest tipus de víctimes en el mateix relat distorsiona l’anàlisi de la violència institucional. Tant pel seu volum com, sobretot, pel diferent caire que s’ha de donar a l’anàlisi d’ambdós àmbits. Creiem que es poden treballar de forma paral·lela, però a efectes quantitatius i interpretatius han de constituir dos espais clarament diferenciats, que poden permetre, evidentment, una posterior anàlisi conjunta. Som conscients que aquest ha de ser un terreny de debat entre els especialistes i que, en ocasions, les fronteres a l’hora de fer una categorització són molt fines. Però aquest és el criteri que hem adoptat en el present estudi, per això no s’hi fa esment a cap víctima que tingui relació amb la violència que pugui caure sota l’epígraf de terrorista en el sentit esmentat amb anterioritat.ssss1