Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

25 страница из 139

Davant d’aquesta situació, el règim va adoptar una resposta inequívoca, en la línia d’ampliar i reforçar el seu aparell de seguretat amb les mesures legislatives necessàries per a poder dur a terme la seva comesa. Ja fa anys, Diego López Garrido va palesar el creixement exponencial d’efectius de la policia armada, «la fuerza urbana de orden público por excel·lència», durant aquests anys, atès que les seves funcions repressives s’exercien a les ciutats, l’espai on de forma primordial tenien lloc les mobilitzacions contra el règim.ssss1 Era evident que els canvis estructurals que hi havia hagut al llarg dels anys seixanta, havien impulsat el creixement d’un antifranquisme, fos actiu o passiu, que més enllà dels marcs habituals d’actuació d’aquest, estava assolint unes altes quotes pel que fa referència a la seva capacitat de mobilització. Dues de les víctimes estudiades en aquest treball són de 1971 i 1973 com a resultat d’aquest increment de la mobilització, en aquest cas, la que dugué a terme el moviment obrer. Tal com hem esmentat, aquest fenomen no fou capaç però de portar el règim a la seva fallida. Pere Ysàs, resseguint l’estudi esmentat, posa sobre la taula tres aspectes que van limitar els efectes d’unes mobilitzacions que, sense cap mena de dubte, van contribuir a accentuar la crisi de la dictadura –fer trontollar el règim en dèiem–, però no assoliren «l’extensió i la intensitat per portar-la a la fallida»: l’esmentada fortalesa de l’aparell repressiu, «una por extensa, alimentada per la memòria de la violència extrema del primer franquisme, traduïda en passivitat», i l’efecte placebo que tenien en determinats sectors de la societat els innegables efectes de les millores econòmiques experimentades en els darrers anys.ssss1