Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

6 страница из 139

El franquisme sempre va equiparar l’ordre públic i la defensa de l’ordre polític-social amb la repressió. La repressió expressada en la seva faceta de violència política organitzada per l’Estat franquista fou un fenomen estructural en la naturalesa de la dictadura des dels seus orígens a la Guerra Civil, que va perdurar durant la seva etapa final i, fins i tot, durant els anys de la transició a la democràcia a Espanya. Tal com ens recorda l’autor, juntament amb les víctimes mortals d’aquesta violència, no es pot deixar de banda la pràctica de la tortura, que fou una expressió més d’aquella violència i les xifres que oculta fins avui. Aquella fou una pràctica que mai va ser legal en l’ordenament franquista, però que tampoc mai fou tipificada com a delicte, ni va existir un context legal que permetés la seva investigació o prevenció. El seu ús freqüent per part dels funcionaris policials, en particular dels membres de les Brigades Regionals d’Informació, constituïdes com la policia política del Règim, va tenir un caràcter sistemàtic, habitual i posat en pràctica de manera impune en les detencions dels membres de l’oposició política i sindical, en particular, però també, en general, de la ciutadania que mostrà actituds «contràries al Règim». Totes elles eren actuacions inscrites en el terreny de l’ordre governatiu. Un dels principals responsables de mantenir aquest ordre, després de la mort del dictador, com fou Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació entre 1976 i 1979, reconeixia a les seves memòries que «Yo me daba cuenta de las lógicas insuficiencias y de los lógicos fallos de la Policía y la Guardia Civil, pero el Estado los necesitaba si quería sobrevivir, y era injusto, radicalmente injusto, política y moralmente, que un proceso político como el que nosotros conducíamos permitiera la más mínima depuración».ssss1