Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

8 страница из 139

La realitat de les tortures policials ha estat sovint negada o simplement expulsada del discurs públic sobre el passat. Ha existit un reconeixement social i polític molt escàs d’aquesta experiència viscuda durant el franquisme. Des del punt de vista cultural, la seva anàlisi històrica o bé la seva representació artística han estat amb freqüència menystingudes, quan no presentades com una font de conflicte que calia eludir. Això forma part del persistent discurs sobre l’enterrament del passat. Aquesta figura metafòrica «d’enterrament», una paradoxa en un país ple de fosses comunes, és indestriable de la reiterativa apel·lació a la suposada exemplaritat de la transició a la democràcia a Espanya. D’aquesta forma, la codificació d’una particular «cultura del consens» tanca la possibilitat de revisar la nostra relació amb el passat dictatorial. Però també barra el pas a pensar en formes d’aprofundir en la democratització del mateix sistema democràtic. Això parteix de concebre la democràcia com un punt d’arribada. Tanmateix, l’experiència històrica mostra que aquesta ha tingut i té avanços i retrocessos. Perquè la democràcia, més enllà d’una visió normativa sobre ella, és un procés mai finalitzat, un espai per construir i per eixamplar de manera continuada.