Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

14 страница из 49

Passem, doncs, a l’estudi d’aquestes condicions. L’assaig es caracteritza perquè l’autor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, l’autor expressa la seua pròpia visió del món –parcial, concreta, individual– i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si n’hi ha, l’artifici se situarà en l’àmbit de la mentida, més que no en l’àmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de l’emissor del text literari –l’assagista o el narrador, depén del gènere– s’equipara a la veu de l’autor real.

Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què l’autor opina en nom propi, justifica el predomini de l’argumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. L’argumentació s’ha d’entendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit,ssss1 en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal,ssss1 ja que el text s’estructura al voltant d’una tesi i d’un conjunt d’arguments, a l’estil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina.ssss1