Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

9 страница из 49

Ho he insinuat més amunt: quin futur espera a l’assaig? És atractiu per als escriptors del nostre temps? El món literari actual, la societat en general, necessita un gènere literari d’aquestes característiques? Quina funció compleix i quin paper juga? Potser els escriptors –i les escriptores– més joves no hi troben un mitjà d’expressió òptim? Em referisc, és clar, a l’assaig entés a la manera fusteriana, al qual dedicarem no poques pàgines, aquell que arranca amb Michel de Montaigne i es consolida amb el projecte il·lustrat, aquell assaig d’aspiració més lliure i subjectiva, d’exploració personal i col·lectiva, sense peatges acadèmics ni gaires condicionants periodístics.

Hi ha una última qüestió sobre la qual m’agradaria advertir el lector. He dit que el treball que ací presente es basa en unes eines teòriques esbossades en el primer capítol. Com que el meu interés prioritari, en aquest llibre, és contribuir a bastir una història de l’assaig en la literatura catalana contemporània, no he aprofundit en aspectes d’anàlisi textual o de teoria de la literatura. Així i tot, era indispensable proporcionar el marc a partir del qual he operat per a situar unes obres com a susceptibles de ser considerades assaig. Aquest marc va ser el nucli de la meua tesi doctoral i tindrà, previsiblement, un cert recorregut bibliogràfic posterior a l’aparició d’aquest llibre. Amb el benentés que deixe la teoria per a més avant, les característiques de l’assaig com a gènere literari que propose a continuació també poden ser objecte de debat. De fet, el problema més greu que ha tingut, té i tindrà allò que Gérard Genette (2004: 105) anomena «la literatura no ficcional en prosa» és, precisament, la indefinició teòrica que l’envolta. El primer capítol d’aquest llibre, emmarcat en un treball de més abast, aspira a clarificar una miqueta les coses. I a fer-ho, tot siga dit, des d’una visió que té en compte sobretot el text i el context, la dimensió de l’obra com a escriptura inserida en un moment històric concret, amb uns condicionants socials i culturals ben definits. I que, en conseqüència, defuig les lectures que depenen en excés de la biografia de l’autor o d’uns determinats valors estilístics superiors que, al nostre entendre, només es poden invocar al costat d’altres paràmetres d’estudi, com mirarem de mostrar succintament en les pàgines següents.