Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

11 страница из 49

1. DEFINICIÓ D’ASSAIG

Començarem amb una pregunta inevitable. Es pot definir l’assaig? O és «l’heretgia» la seua «llei més pregona»?, com deia Adorno (2004: 60), una heretgia que no té a veure tan sols amb els continguts, sinó també amb la mal·leabilitat de la forma, amb la llibertat radical de l’escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments en clau literària sense les exigències de la mètrica, la ficció o la dramatúrgia? Si això fóra així, òbviament, l’assaig no es podria definir. Però aquesta «llibertat radical», com ara miraré de demostrar, no existeix ni pot existir. No vull dir, amb açò, que el debat quede tancat, ni de bon tros. La meua definició del gènere deixarà per resoldre un bon nombre de problemes teòrics que només podran ser abordats des del diàleg permanent sobre la qüestió, que no es donarà mai per tancada, però que tampoc no hauríem de menystindre o negligir per les dificultats que implica.

Assumint, doncs, la provisionalitat de la definició, podem afirmar que l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant. Això permet l’establiment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de l’assagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de l’autor real, que parla en clau subjectiva. D’ací que hi predomine l’argumentació, entesa com a macroestructura o funció rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta l’objectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió del lector. En conseqüència, prototípicament, l’argumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent en el text assagístic.