Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

12 страница из 49

A l’hora de fonamentar, explicar i expandir la definició, convé tindre en compte les cinc coordenades principals que se’n deriven, que ara enunciaré ordenadament per a desenvolupar-les una mica més a continuació: 1) l’assaig s’escriu en prosa i exclou la ficció; 2) l’assaig adopta una enunciació clarament subjectiva, per la qual l’autor parla en nom propi; 3) hi predomina l’argumentació com a tipologia textual més freqüent; 4) els llibres d’assaig solen reconéixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques paratextuals; 5) l’assaig compleix una funció social en el sistema de gèneres literaris contemporani.

Dir que l’assaig s’escriu en prosa pot semblar una boutade, però ens proporciona una primera distinció formal que deixa de banda la poesia i el teatre.ssss1 Així, des d’una perspectiva gràfica, un llibre d’assaig no es diferencia gaire d’una novel·la; en canvi, podem identificar ràpidament un poemari o una obra de teatre per la simple disposició del text. Tota una altra cosa és el tema de la ficció. Acabem d’afirmar que l’assaig exclou aquesta possibilitat. En efecte, de manera convencional, un assaig no permet l’aparició d’elements impropis del món real i efectiu que coneixem les persones. Si aquests elements hi compareixen, ens trobarem amb propostes que juguen amb els límits, que exploren les fronteres entre els gèneres literaris i les categories de realitat i ficció. En espera de parlar-ne més avant, ens agradaria recordar la reflexió de Gérard Genette (2004) quan va diferenciar entre ficció i dicció com dues maneres d’identificar el fet literari. Els textos que creen un món de ficció són convencionalment acceptats com a literaris, al marge de la seua qualitat estètica o del fet que siguen narratius (novel·les, contes, etc.) o dramàtics, és a dir, teatrals. Incidint en l’argument que ja hem proposat més amunt, els textos en vers, tant és la seua naturalesa ficcional o no ficcional, també són considerats literatura de manera convencional, ens diu Genette, per raons estrictament formals (vers, mètrica, rima...), això és, per la seua dicció. A l’hora de classificar els textos des d’una òptica literària, la societat no posa èmfasi en la qualitat, sinó en aquells trets que considera paradigmàtics: la ficció, en el cas del teatre i la narrativa; la dicció, en el cas de la poesia. Una ullada als llibres de text de llengua i literatura dels darrers quaranta anys –i als currículums que els inspiren–, tant pel que fa al català com, encara més, al castellà, demostraria com d’intensa és aquesta jerarquia en la classificació, que deixa l’assaig en un segon pla, sovint a la vora de la invisibilitat.