Читать книгу Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX онлайн
30 страница из 42
L’actitud que des de l’inici va guiar la intervenció d’Emilio Ferragud va ser la de buscar una solució diplomàtica. Va intentar negociar un canvi en el reglament i en les normes de funcionament intern del sanatori. A finals de novembre de 1931 es va reunir de nou amb Joaquín Ballester i li va traslladar les reivindicacions dels ingressats, que afirmaven literalment:
[…] que no quieren estar en un sanatorio que se sustenta de limosnas, pues el ciudadano tiene derecho a que el estado le atienda; que no quieren al médico D. Mauro Guillen ni a su auxiliar D. Pedro Albal ni a nadie de los que mandan en Fontilles, y que en esto no transigen en modo alguno; que desean saber el dinero de que dispone el sanatorio y los naranjales que posee en Alcira, de los cuales ellos no comen naranjas, como tampoco comen miel de las colmenas que se tiene en Pego.24
Després de les primeres converses mantingudes entre Ferragud i Ballester, el 30 de novembre va visitar Fontilles l’inspector general d’Institucions Sanitàries, el reputat malariòleg Sadí de Buen, acompanyat d’Emilio Ferragud, en condició de director de l’IPH d’Alacant. Després d’una primera visita a les instal·lacions, l’endemà De Buen i Ferragud mantingueren una reunió de tres hores amb els malalts. Abans de marxar, De Buen i Ferragud ordenaren que calia donar llibertat de lectura als malalts i que els conflictes interns s’havien de resoldre no amb càstigs i reclusions, sinó denunciant davant el jutge qualsevol conducta immoral o delictiva. La documentació que hem pogut consultar indica que va ser una visita correcta, però en cap cas cordial. Les distàncies ideològiques i en la concepció de l’assistència sanitària van fer que hi hagués una relació més aviat freda entre els responsables republicans i els dirigents catòlics del sanatori. Poc desprès, la direcció de Fontilles va decidir renunciar al suport de l’Estat per tal de mantenir la seua llibertat i el mateix reglament de funcionament, com a institució privada que era. Aquesta actitud de desafiament, contrària a les instruccions emanades de les autoritats sanitàries va tensar encara més les relacions. Finalment, el govern no va acceptar aquesta solució i el conflicte va acabar amb la confiscació del sanatori per part del govern de la República, segons es va anunciar el 24 de gener de 1932 mitjançant un decret publicat en la Gaceta. Després de la resolució legal del conflicte i de la publicació del decret de confiscació, la junta de govern del sanatori va impugnar la mesura confiscatòria, que finalment es va fer efectiva el maig de 1932. De fet, el director general Sadí de Buen, el diputat Sánchez Covisa, el delegat del govern Alberto Ortega i l’inspector provincial de Sanitat Emilio Ferragud es personaren en el sanatori de Fontilles per efectuar la intervenció, demanant els llibres de comptabilitat i bloquejant els comptes bancaris de l’entitat. Amb la confiscació l’administració sanitària buscava una nova orientació basada en una major professionalitat assistencial, atenció a la recerca de laboratori sobre la lepra i millor coordinació amb les altres institucions sanitàries nacionals. Pablo Montañés va asumir la direcció del sanatori fins a juliol de 1934.25