Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

120 страница из 211

Fabra va intentar garantir el mínim divorci possible entre la llengua parlada pels catalanoorientals i el model de codificació gramatical i lèxica que propugnava. En canvi, Moll i Sanchis van sacrificar determinats trets genuïns dels respectius parlars per tal de convergir al màxim possible amb el model de llengua literària de Fabra.

– La concepció de Sanchis, compartida per molts valencians d’ara, per a formar el seu model lingüístic i conjuminar la compatibilitat entre un valencià culte i socialment acceptable, i la seua integració, que no supeditació, en la llengua literària compartida per València, Catalunya i les Balears, des del convenciment que «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca és més un punt d’arribada que no pas un punt de partida», i que «la unificació lingüística ha d’estar feta sobre un tipus de llengua literària basada en la dels escriptors de l’època clàssica i no en la preponderància de la modalitat dialectal de cap comarca determinada» (p. 346). Ferrando ho estudia molt bé i arriba a la conclusió que mirant al recurs als clàssics, «Sanchis cercava més la possibilitat d’elevar el valencià culte a la mateixa dignitat que el català literari que no pas una aproximació al model literari fabrià, fins i tot a costa d’un indesitjat divorci entra la llengua parlada i l’escrita» en casos com nascut, partesc, anàs (en lloc de naixcut, partixc, anara), que només la convergència amb el mallorquí podria justificar (p. 347). Per això deia Sanchis, en «Una codificació policèntrica i convergent», davant els unitaristes a ultrança del moment, que «mantenir avui les particularitats dialectals del valencià i les d’altres regions, sense barbarismes ni vulgarismes, no és anar contra la unitat gramatical de la llengua, sinó contribuir a una flexibilitat enriquidora» (p. 356).