Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

121 страница из 211

– L’estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més al mateix nivell que el català dins un espai lingüístic occitànico-romànic es fa amb la voluntat d’acabar el conflicte lingüístic valencià, a partir de la consideració que el català naix dins l’espai occità i es pot considerar una mateixa llengua fins al segle XIII quan començà a independitzar-se, des de la idea històrica que el mot llemosí solucionava l’antinòmia català-valencià, per les relacions en la Renaixença i fins i tot, com suggereix Ferrando (p. 181), perquè els repobladors occitans ajudarien a l’anivellament lingüístic del valencià dins del català occidental. Però Ferrando advertix que actualment és negatiu perquè perseguix diluir la catalanitat del valencià i ajudar al triomf del secessionisme (p. 211), com ho va ser a Catalunya l’any 1934.

– La conveniència d’usar el nom de valencià per a la variant valenciana de la llengua per a evitar desviar l’atenció del que és important, l’ús coordinat i la unitat de la llengua. Un nom documentat ja des del segle XIV i preferit per institucions i particulars (pp. 249-251) com Sanchis o Giner (també usa català-valencià, p. 305), com mostren els diferents noms inventats per a no dir català, com el llemosí (1521) o el bacavés, cosa que Fabra comprenia perfectament: «la qüestió del nom és secundària» (p. 94). Davant de dubtes i discrepàncies, les Normes de Castelló no usaren ni valencià ni català (p. 290), per exemple.