Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

124 страница из 211

Tota mirada al passat ens ha de servir per a projectar-nos cap al futur. Per això, amb el bagatge de la lectura i reflexió posterior del text de Ferrando, farcit de fets, de cites, d’opinions i d’idees, em pregunte com a fabriste crític, no servil ni mimètic, a la manera de Giner, que veu la insuficient integració del valencià en el corpus normatiu: com haurien actuat ara els tres homenots –obligats a actuar sota el franquisme majoritàriament–, des de l’angle valencià, a l’hora de la codificació en els temps democràtics, en què la convivència de llengües amb els mateixos drets és una realitat. Supose que Fabra hauria actuat diferent, més obertament, perquè hauria conegut millor el valencià, com demostra la seua apertura en cada gramàtica nova, tal com assenyala Ferrando (p. 166):

Tot plegat permet deduir que Fabra ha adoptat una posició més oberta quant a certs usos col·loquials i dialectals, però sense renunciar a la seua concepció d’una llengua literària i supradialectal, i alhora arrelada en la llengua parlada, on els dialectes altres que l’oriental encara tenen coses a aportar al cabal comú.