Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

129 страница из 211

En segon lloc, la creença que la norma fa, d’alguna manera, la llengua. Per això ha dedicat tants treballs a la construcció i imposició d’un model de llengua: «Una codificació policèntrica però convergent» (1983), «Presente y futuro de la normalización lingüística del País Valenciano» (1985), «Per un model de llengua en el pla fonètic» (1990), «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI» (1992), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”» (1994), Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional (1998), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (2000), «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (2011), «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions» (2013), «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó» (2013), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016). Ferrando s’ha ocupat poc de destacar, des d’un punt de vista teòric, la importància de la «norma» en la història de la llengua. Però ha dedicat molts treballs a estudiar quan i com s’ha elaborat la norma del català i quina recepció ha tingut. Per posar un exemple: el simple fet d’estudiar el paper que en el segle XV juguen la impremta, els primers editors i la cancelleria reial posa al descobert que l’existència d’un mercat únic, els lectors, requeria una llengua comuna i, doncs, allunyada dels parlars individuals. D’una llengua normativa, en definitiva. Aquest és el primer pas cap a la construcció de la llengua.