Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

131 страница из 211

En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.

1.INTRODUCCIÓ

Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics. Uns papers underground, que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case, de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916).¹