Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

135 страница из 211

Però els editors sempre canvien coses i, de vegades, són coses importants. Els apunts del tercer curs, els del 1910-1911, que és l’últim i, segurament, el que representa la culminació del pensament saussurià, fan pensar que el Cours hauria hagut de començar parlant de la diversitat lingüística, de la diacronia, dels parlants i, en bona part, de tot allò que sorprenentment apareix a la fi de l’obra (CLG 1983: 383-385, n. 65) i hauria hagut de deixar per al final allò que avui considerem el cos fonamental de la doctrina saussuriana. Respectant l’ordre de les lliçons del tercer curs hauria quedat clar que la parole precedeix la langue, i que aquesta és el resultat d’una generalització facilitada per l’arbitrarietat del signe. Aquesta arbitrarietat, efectivament, fa possible que el conjunt dels dialectes individuals, que són tots singulars, sigui categoritzat con una única langue que, així, té un caràcter social. D’aquesta manera Saussure podia explicar com es produïa la projecció de la pluralitat de la parole en una única representació social anomenada langue. Però canviar l’ordre de les lliçons del Cours i fer-lo començar per la langue i acabar per la parole, emfasitzava el caràcter nuclear i estable del fet col·lectiu i el caràcter secundari i incontroladament dinàmic del fet individual. I en conseqüència, l’estudi de la langue convertia la lingüística en l’única disciplina interessant i les altres disciplines, la psicologia, la història, l’antropologia, la filologia, etc., en disciplines secundàries.