Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

139 страница из 211

Si separem la llengua de la parla, separem alhora: 1r. Allò que és social d’allò que és individual; 2n. Allò que és essencial d’allò que és accessori i més o menys accidental.

Saussure, o el De Saussure que ens han venut els seus editors, només s’interessava per la langue. De fet necessitava una langue autònoma que pogués ser transformada en l’objecte propi d’una disciplina ascendent. Per això es preguntava «Per què la lingüística encara no ha estat reconeguda com a ciència autònoma, si té com qualsevol altra el seu objecte propi?» (CLG 1990: 54).

Però, què és aquest objecte propi de la lingüística anomenat langue? En un primer moment només trobem dues característiques rellevants: la primera, que és «una mena de mitjana» que es correspon a un sistema lingüístic compartit «aproximadament», però no «exactament», per tots els membres d’una comunitat lingüística i, la segona, que és un sistema gramatical que només existeix en els cervells d’una manera virtual, perquè només existeix en la massa i, per tant, cap parlant no el posseeix completament. Per a Saussure és la intel·ligència social allò que possibilita que la massa, aquesta sí, tingui un domini «complet de la langue». Aquesta manera d’explicar-ho és la que permet aquella fórmula del Cours: la langue no és més que la suma de les llengües individuals i, per tant, com que aquestes no són iguals entre elles, la langue necessàriament és més i alhora menys que cadascuna de les llengües individuals. Saussure ho reflecteix amb aquesta fórmula: 1+1+1+1... = I, que és el model compartit (CLG 1990: 57). En aquesta fórmula, els diferents 1 de la parole contenen algunes característiques que no han entrat a la langue I i aquesta langue I conté característiques que no contenen totes les 1.