Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

144 страница из 211

Veiem com de mica en mica aquell concepte de langue, abstracte i no utilitzable per parlar, s’ha anat convertint en un objecte concret que, ara sí, podem utilitzar, en un primer moment per escriure. I això ja és molt. I més tard també per parlar, perquè els estats-nació han necessitat que la llengua escrita, normativa i gramaticalitzada sigui l’única llengua nacional, tant per escriure com per parlar. La langue va esdevenint un idiolecte que, a diferència dels idiolectes individuals de la parole del començament, pot socialitzar-se i començar a ocultar tot allò que els parlants utilitzen per comunicar-se. Fent una mica de broma, la langue es transforma en Pac-Man i els dialectes en els punts que de mica en mica aquell devora. És allò que Antonio Gramsci va exposar clarament:

¿Quantes formes de gramàtica poden existir? Moltes, certament. Hi ha la gramàtica «immanent» al mateix llenguatge, per la qual hom parla «d’acord amb la gramàtica» sense saber-ho, de la mateixa manera que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho [...] En realitat, ultra la «gramàtica immanent» a tot llenguatge, existeix de fet, és a dir, encara que no sigui escrita, una gramàtica «normativa» (o més d’una), constituïda pel control recíproc, per l’ensenyament recíproc, per la censura recíproca, manifestats amb preguntes com: «¿Què has entès?», «¿Vols dir?», «Explica’t millor», etc., amb la caricatura i el gir, etc. Totes aquestes accions i reaccions conflueixen per a determinar un conformisme gramatical, és a dir, per a establir «normes» i judicis de correcció o d’incorrecció, etc. Però aquesta manifestació «espontània» d’un conformisme gramatical és necessàriament inconnexa, discontínua, limitada a estrats socials locals o a centres locals. [...] Podríem traçar un quadre d’aquella «gramàtica normativa» que opera espontàniament en tota societat concreta quan aquesta tendeix a unificar-se sia com a territori sia com a cultura, és a dir, quan existeix una capa dirigent, la funció de la qual és reconeguda i seguida. El nombre de «gramàtiques espontànies» o «immanents» és incalculable i teòricament pot dir-se que tothom té una gramàtica pròpia. Tanmateix, al costat d’aquesta «disgregació» de fet, hi ha moviments unificadors de major o menor amplitud, o bé en el sentit d’àrea territorial o bé en el de «volum lingüístic» per tal de crear un conformisme lingüístic nacional unitari, el qual, d’altra banda, situa en un pla més elevat l’«individualisme» (Gramsci 1966: 264).