Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

148 страница из 211

La naturalesa abstracta de la llengua col·lectiva facilita la seva socialització ja que es converteix en un model a disposició d’un poder impersonal i, en conseqüència, a disposició de tots sense ser la de ningú. Des d’aquesta perspectiva, la llengua estàndard, pretesament homogènia, és utilitzada a través de la narrativa que la historitza per amagar altres maneres de parlar considerades marginals, casi sempre moltes però petites i bàsicament orals, la utilització formal i pública de les quals no és mecànica sinó que, en general, és el producte d’una certa reflexió i militància. És a dir, que l’ús en contextos públics d’una llengua o d’un dialecte minoritari (per això l’estat procura que només s’anomeni llengua a la llengua nacional i reserva el nom d’idiolecte per a totes les altres entitats) adquireix un valor d’afirmació identitària molt alt, tant personal com comunitari. En aquest sentit el seu ús públic té una alta significació simbòlica i emocional. M’hi referiré més endavant.

A Europa, d’acord amb aquestes idees, els drets lingüístics gairebé sempre s’han ocupat de les llengües col·lectives, en general de les oficials de l’estat però algunes vegades també d’aquelles altres llengües públiques que no han aconseguit ser llengües plenament oficials i, per tant, que tot sovint s’han enfrontat obertament amb la llengua nacional reclamant o bé un estat plurilingüe o bé un estat propi (és el cas de la llengua catalana, per exemple).³ Per tant, no ens ha d’estranyar que poques vegades s’hagi parlat de la realitat lingüística que hi ha a sota de les llengües públiques, que tendeix a ser considerada com una mera desviació de la llengua i, en conseqüència, ni és oficial, ni és inclosa en les descripcions de la llengua (gramàtiques i diccionaris), ni s’ensenya a l’escola, ni és utilitzada a la premsa o a la TV, etc. I els drets lingüístics tampoc no s’han ocupat d’aquelles altres realitats lingüístiques històriques que, tot i que no són dialectes o registres de l’estàndard, no han aconseguit una estandardització pròpia completa. Aquest seria el cas d’una bona part dels anomenats «dialectes» italians. Ho demostren clarament la majoria dels estudis sobre mort de llengües o sobre sostenibilitat lingüística i els mapes que s’ocupen de les llengües amenaçades o ja desaparegudes, perquè en general només fan referència a llengües que han seguit un procés clar de nominació (és a dir, que tenen un nom: català, alemany, italià, friülà, espanyol, anglès, etc.) i deixen fora tot allò que no té nom i que, per tant, no existeix. A l’estat espanyol tenim un exemple paradigmàtic d’això: fa una vintena d’anys, vaig poder veure personalment com en el Consejo de Universidades es va debatre la creació d’uns estudis de filologia asturiana; la resposta negativa del Consejo es va basar en el fet que aquesta llengua no existeix perquè el que hi ha és uns «bables», que ni són quantificables ni tenen nom, el de «llengua asturiana» ni cap altre. De fet, els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional només fan referència a llengües i mai a dialectes o registres de llengües ni a llengües no estandarditzades. Només s’ocupen, doncs, dels drets interlingüístics (Milian i Massana 2010: 63-94).⁴ L’única excepció, que jo conegui, la trobem a Suïssa, on sembla que la diversitat interna de cada llengua és relativament considerada en la legislació (Generalitat de Catalunya 2015).