Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

147 страница из 211

la noció de dialecte natural és en principi incompatible amb la de regió més o menys extensa. Una de dues: o bé definim un dialecte per la totalitat de les seves característiques i, aleshores ens hem de fixar en un punt del mapa i limitar-nos a parlar d’una sola localitat, perquè si ens n’allunyem ja no trobarem exactament les mateixes particularitats: o bé definim el dialecte per un sol dels seus trets característics i aleshores, és clar, obtenim una superfície, la que recobreix l’àrea de propagació del fet en qüestió, però gairebé no cal dir que es tracta d’un procediment artificial, i que els límits així dibuixats no corresponen a cap realitat dialectal (CLG 1990: 263).

La idea del gran lingüista és clara: un sistema lingüístic només pot existir en un punt del mapa, un món absolutament local (el món de l’idiolecte), perquè en un espai més ampli només hi ha altres idiolectes entre els quals podem trobar transicions de trets lingüístics que van canviant gradualment. En aquest sentit, en el mapa hi pot haver langue si la definim únicament per «un dels seus trets» i amaguem tots els altres. Per tant, aquesta llengua col·lectiva, tot el conjunt de trets que la defineixen, és una abstracció. Però la ideologia de la llengua nacional ha necessitat fer-nos creure que en l’espai de l’estat-nació hi ha una llengua de veritat, la llengua nacional, esclar.