Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

151 страница из 211

Si relacionem aquestes reflexions amb els drets lingüístics, ens hem de fer dues preguntes. La primera: ¿es relaciona aquesta diversitat, la vella i la nova, amb el benestar dels ciutadans i, per tant, hauríem d’exigir que fos una part nuclear de la política dels estats i de la mateixa Europa? La satisfacció dels ciutadans, el seu benestar, ha de ser un objectiu de totes les polítiques democràtiques. I sentir-se bé implica que els individus puguin aferrar-se a una xarxa complexa d’emocions, actituds, característiques i assoliments positius en els quals tots els materials lingüístics, les llengües i la resta, hi tenen un paper fonamental (Nadal 2012; Nadal, Monreal i Perera 2013 i 2016; Bishop 2015: 208-209; Agresti 2014a i 2014b; Gamble, Gowlet i Dunbar 2016: 46-48 i 106-107, Acedo i Gomila 2016: 7). L’alt contingut emocional de la diversitat escalar és important perquè pot ajudar-nos a prendre decisions sense haver de considerar una gran quantitat d’opcions irrellevants (el que s’anomena el frame problem). Les emocions són més útils que no pas la raó per triar comportaments perquè actuen com una preselecció dràstica en el procés avaluatiu. Les emocions, en aquest sentit, són una ajuda per a la raó (Evans 2002: 501). I, esclar, parlar un dialecte o un altre en el conjunt dels dialectes que hi ha dins «la» llengua (i aquí «dialectes» equival a «llengües per parlar» i «llengua» equival a una mera construcció ideològica) condiciona l’actuació en un o altre espai de relació. Sentim cadascuna de les llengües d’una manera particular perquè ens fa actuar d’una manera també particular en l’espai de relació adequat. En aquest sentit, les diferents identitats de cadascú permeten que ens encarnem, de maneres diferents, en els mons en què vivim. Per això la variació lingüística determina el benestar dels parlants.