Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

146 страница из 211

En aquesta figura, ja ho veieu, he caracteritzat la langue com una entitat irregular i, en canvi, la parole com una entitat regular. Aquesta manera de procedir pot sorprendre perquè habitualment s’ha afirmat el contrari: que la parole és irregular i que la langue, en canvi, és regular. Penso que aquesta no és l’única interpretació possible de les idees de Saussure. En el cas de la parole se sol afirmar que és irregular perquè no es considera cada llengua individual o idiolecte en particular (que és individual i, doncs, sempre idèntic a ell mateix) sinó la suma de tots els idiolectes que, lògicament, formen un conjunt heterogeni. Però un idiolecte és una cosa i un conjunt d’idiolectes n’és una altra.

Figura 1.

Un idiolecte és, per definició, regular. I no només això: és l’única entitat que ho pot ser en un context natural. En el cas de la langue, en canvi, se sol afirmar que és regular perquè, en comptes de considerar allò que els parlants utilitzen per comunicar-se, es considera una abstracció o, quan existeix, una llengua artificial escrita i gramaticalitzada. Tot i que les lectures més habituals del Cours no ho destaquin, Saussure era molt conscient de la irregularitat de la llengua col·lectiva quan, tot reflexionant sobre la diversitat, concloïa que els dialectes (idiolectes a l’esquema 1 de la meva reflexió), que són un fenomen estrictament local, individual en el fons, són l’única entitat que es pot «definir a partir de la totalitat dels seus trets». Ho deia així: