Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

141 страница из 211

La norma, ara, adquireix tota la seva dimensió demiúrgica.

La comparació entre una fotografia, lligada a la parole, i una imatge, lligada a la langue, és interessant. Una fotografia és com aquell mapa d’escala 1:1 que Borges critica a Del rigor de la ciencia o com el cervell de Funes el memorioso, aquell personatge, també de Borges, que tenia tanta memòria i, per tant, reproduïa tan fotogràficament la realitat que era incapaç de transformar-la en un producte de coneixement, no la podia convertir en categoria. Una fotografia, efectivament, conté tots els detalls. Una imatge, en canvi, és tota una altra cosa. Seguint amb el costum saussurià de fer servir metàfores, podríem dir que una imatge és com una estàtua que, segons Miquel Àngel, no és res més que un bloc de marbre al qual s’han tret tots els trossos sobrers.

És inevitable que en aquest marc ens preguntem si podem fer servir la langue per parlar. ¿Algun parlant nadiu pot utilitzar i utilitza aquella mena de mitjana establerta per tots els individus? Saussure, o qui fos, sabia que no, com a mínim en una situació natural: els parlants només reprodueixen «aproximadament», però no «exactament», la mitjana. Diguem-ho d’una manera diferent: la mitjana representa un prototip d’allò que els parlants utilitzen. De fet, no hi ha, en principi, cap dialecte individual que coincideixi amb la mitjana. Això ens porta a una altra pregunta: si la mitjana és només una abstracció que no podem utilitzar per parlar, ¿com podem fer-ne la gramàtica? Treient, com Miquel Àngel, tot el que sobra. Si Bally i Sechehaye van traslladar la parole dels primers capítols dels apunts als últims capítols de l’edició del Cours, va ser per deixar clar que la parole representa tot el que sobra.